Plans de Pensions i Plans de Jubilació. Diferències

La situació actual de les pensions públiques i el futur incert que s’augura sobre elles han provocat que la societat busqui mètodes alternatius per tenir estalvis una vegada aconsegueixin la jubilació. Aquests plans alternatius passen pels instruments d’estalvi privat que existeixen al mercat i en aquest sentit hem de parlar del Pla de Pensions i el Pla de Jubilació.
A pesar que tots dos plans coincideixen a ser instruments d’estalvi privat destinats a complementar la pensió i encara que moltes vegades es confonguin entre si, són dos productes financers diferents.
El seu funcionament, possibilitats de rendibilitat, disponibilitat per recuperar el capital acumulat i, especialment, la seva fiscalitat difereix totalment.
En termes generals hem d’indicar que el Pla de pensions és un producte financer o eina d’estalvi a llarg termini en el qual el pensionista realitza aportacions periòdiques que en el futur et permetran percebre rendes o capitals. En canvi, el Pla de Jubilació està basat en una assegurança que cobreix certs supòsits i implica que comptes amb una pòlissa gestionada per una companyia d’assegurances en la qual es realitzen aportacions.
La liquiditat d’estalvi és una diferència entre tots dos, ja que el pla de pensions es troba restringit al fet que es compleixi la contingència. La jubilació és la principal, però existeixen altres com a desocupació, malaltia greu, etc. Si no s’acredita la contingència no és possible disposar de l’estalvi. En el pla de jubilació, en canvi, pot rescatar-se l’estalvi a qualsevol moment en funció de les condicions acordades.
La naturalesa de tots dos també difereix, ja que el pla de jubilació és més conservador i oferirà una rendibilitat mínima coneguda des del principi, mentre que el pla de pensions, en ser un producte financer, invertirà en mercats financers de major o menor risc i podrà tenir interessos majors.
Ambdues alternatives tenen aspectes positius i depenent del perfil del beneficiari, ingressos, edat, etc, serà més recomanable accedir a una o una altra via.

Què es pot i què no es pot fer en cas d’estar de Baixa Laboral?

Es pot sortir al carrer o anar de viatge quan s’està de baixa laboral per incapacitat temporal (IT)? Aquesta, juntament amb altres preguntes, és la que es fan els treballadors que es troben en situació de baixa i la resposta no pot ser una altra que “depèn del cas”.
Com a regla general, es pot “fer tot allò que no pertorbi la recuperació” i es té obligació de “fer tot allò que l’afavoreixi”.
No hi ha una relació exhaustiva d’activitats prohibides o permeses i l’art. 175 de la Llei General de la Seguretat Social disposa que el subsidi per Incapacitat Temporal (IT) podrà ser denegat, anul·lat o suspès quan el beneficiari actuï fraudulentament; quan treballi per compte propi o aliena, o quan, sense causa raonable, abandoni el tractament.
Davant el dubte i en cada cas particular el millor és preguntar al metge que ens atén i fins i tot en situacions altament dubtoses es pot demanar que faci constar per escrit què es pot i que no es pot fer.
Alguns exemples gràfics serien:

  • Sortir al carrer: Es pot, excepte que la patologia li obligui a estar a casa.
  • Assistir a una festa o esdeveniment social: Dependrà de la malaltia. Quan una persona agafa la baixa és perquè necessita descansar, relaxar-se i sobretot guarir-se. Hi ha casos en els quals el facultatiu fins i tot recomana fer activitats fora de casa, però normalment assistir a una festa o esdeveniment social és un indicatiu que el pacient està recuperat i no és recomanable fer-ho si segueix mantenint la situació de baixa.
  • Viatjar: El pacient pot fer-ho però insistim, ha de ser un viatge que no impedeixi la recuperació.
  • Realització d’un examen: No s’hauria de fer cas de resultar perniciós per a la situació clínica del pacient o si les activitats que l’examen comporta són de similars característiques i durada que les del treball que ha donat lloc a la situació de IT.

En definitiva, dependrà del cas concret i les circumstàncies personals del pacient però recomanem ser molt cautelosos per evitar problemes i acusacions de frau que poguessin sorgir. Molt important consultar amb el teu metge de confiança per a què et faci una pauta de quines activitats són o no són compatibles amb la baixa.

Reclamar quotes impagades d’escala a un veí morós

Per al bon funcionament d’una Comunitat de Propietaris s’han d’establir unes quotes comunitàries que liquiden tots els propietaris de la finca. Aquestes quotes seran d’utilitat per cobrir qualsevol servei que es doni en la Comunitat, ja sigui intern o extern. Des del pagament del servei de neteja de l’escala fins al manteniment de l’ascensor, fins a pintar extraordinàriament la façana, tot això es consideren despeses necessàries en la Comunitat i la liquiditat per fer front al pagament d’aquests serveis surt de les quotes que aporten els veïns.
Un dels problemes als quals ha de fer front habitualment una Comunitat és l’impagament de les quotes per part d’algun veí, bé perquè no té liquiditat per pagar-les, bé perquè considera que no les deu, bé per deixadesa. Els motius poden ser molt variats però el cas és que l’impagament provoca un forat en els comptes comunitaris que ha de ser resolt.
Davant la situació descrita, el primer que cal fer és celebrar una reunió de propietaris on s’haurà de determinar el deute i acordar requerir de pagament al veí morós. També ha de fer-se constar que en cas que no atengui el requeriment el deute podrà exigir-se de forma judicial.
El primer legitimat a reclamar al veí és el President, encara que també pot fer-ho l’Administrador. És recomanable l’enviament d’un burofax al veí morós indicant-li el deute que hi ha així com la intenció de la Comunitat d’acudir a la via judicial.
Si passat el termini donat en el burofax no liquida el deute la Comunitat podrà demandar al veí morós. En la demanda s’haurà d’adjuntar com a arxius adjunts el Certificat de Deute, l’Acta on s’acorda demandar i sobretot l’intent de notificació al veí mitjançant burofax.
És recomanable adjuntar també una nota simple del Registre de la Propietat que identifiqui al veí en qüestió com el propietari de l’immoble on recau el deute.
Mitjançant el procediment judicial es podrà arribar a sol·licitar mesures d’esbrinament patrimonial i embargaments contra el veí morós, fins a recuperar la totalitat del deute.

El delicte d’abandonament de família

El delicte d’abandonament de família és aquell consistent a deixar de complir els deures legals d’assistència corresponents a la pàtria potestat, tutela o guarda o d’assistir quant al sustento de descendents, ascendents o cònjuges que es trobin en una situació de necessitat.
També es considera que hi ha abandonament de família quan un obligat a un pagament d’una prestació econòmica a favor del seu cònjuge o fills (per exemple, una pensió d’aliments o una pensió compensatòria) deixa de fer-ho durant 2 mesos consecutius o 4 mesos alterns.
Qui comet aquest supòsit de fet no només s’exposa a l’obligació de reparar econòmicament el dany derivat del delicte pagant les quanties degudes, sinó que també s’exposa a penes d’arrest o a penes d’inhabilitació especial per a l’exercici de la pàtria potestat, tutela o guarda per períodes que oscil·len entre els 4 i 10 anys.
Per poder perseguir a l’autor d’un delicte d’abandonament de família és necessari que el perjudicat interposi una denúncia. Hi ha casos, com per exemple, si el perjudicat és un menor, incapaç o desvalgut, que el Ministeri Fiscal pot actuar d’ofici i iniciar l’acció.
Desgraciadament, a causa de l’actual crisi econòmica i al gran nombre de persones en situació de desocupació que no cobren prestació alguna, aquests delictes han augmentat considerablement.

Segons la Memòria de la Fiscalia General de l’Estat, el delicte d’abandonament s’ha incrementat en els últims anys en un 9% i els de impagament de pensions en un 13%. Propera a aquesta modalitat delictual es troba també el delicte d’abandonament de menors i incapaços.

1 de maig: Dia del Treballador

L’1 de maig és el Dia Internacional del Treballador, reconegut en molts països del món, entre ells Espanya i més d’un segle després convé recordar la gènesi i el perquè d’aquesta data que va marcar un abans i un després en les condicions laborals de molts treballadors d’arreu del món.

Ens hem de situar als Estats Units l’any 1886.  Durant aquells anys la mitjana horària de les jornades laborals eren de 10 a 12 hores. Dos anys abans, al 1884, la Federació Americana del Treball va imposar la fita de demanar la jornada laboral de vuit hores i es va escollir el dia 1 de maig de 1886 com a data límit per complir aquesta reivindicació.

Arribada la data molts treballadors no van veure complertes les seves expectatives per part de la patronal i es van iniciar una sèrie de vagues a tot el país, essent la més important a la ciutat de Chicago, on les condicions laborals eren molt pitjors.

Enmig de nombrosos enfrontaments, algú va llençar una bomba que va acabar amb la vida de 15 policies i es va acusar malintencionadament i en un judici sense garanties a diversos sindicalistes. Cinc d’ells, els coneguts com a “Màrtirs de Chicago”, van ser condemnats a mort.

Inicialment la celebració era una jornada de lluita reivindicativa i homenatge per no oblidar aquells fets, si bé avui dia aquesta historia ja no es recorda gaire i la festivitat serveix per reivindicar els drets dels treballadors en general.

Cal destacar que a Espanya durant la Dictadura Franquista només es va permetre la celebració a partir de 1954, quan el Papa Pius XII va declarar la festa amb un nou caire orientat a obrers catòlics. No va ser fins l’arribada de la democràcia quan la festa va començar a adquirir el sentit actual.

Ordenança reguladora del procediment d’habitatges buits de Badalona

El dret a l’habitatge és un dels drets humans recollits en l’art. 25 de la Declaració Universal de Drets Humans, així com en l’art. 47 de la Constitució Espanyola.
A nivell Local, el Pla Local d’Habitatge de Badalona, de 2010, també parla del dret d’habitatge i precisament l’objectiu d’aquest pla és planificar i programar polítiques municipals en matèria d’habitatge per cobrir les necessitats dels ciutadans.
Aquestes necessitats, sobrevingudes principalment com a conseqüència de la crisi, unit a la gran quantitat de pisos buits on majorment el titular és una entitat de crèdit, impliquen una solució per part de l’Ajuntament i és per això que en 2016 es va ordenar iniciar un expedient per aprovar una ordenança municipal que regulés el procediment a seguir davant els habitatges buits a Badalona.
El principal objectiu d’aquesta ordenança serà detectar els habitatges desocupats durant més de dos anys sense causa justificada per incorporar-les al mercat de lloguer. Òbviament no tots els pisos en aquestes circumstàncies es consideraran com a tals i hi haurà excepcions com aquells de treballadors desplaçats per motius de treball, canvis de domicili per a situacions de dependència, etc.
Actualment hi ha al voltant d’1.300 € pisos buits a Badalona que pertanyen a grans forquilles, per tant, pisos que no estan complint el que determina la llei en el sentit que tot habitatge ha de complir una funció social.
L’ordenança, que es troba en tràmits per sortir a la llum, constarà d’un títol preliminar, tres títols i dues disposicions finals on s’explicarà la forma de detectar i inspeccionar els pisos desocupats; com incoar un expedient per declarar-ho desocupat permanentment i estableix quines mesures per fomentar l’ocupació es donaran en cada cas.

La carta verda

La carta verda, també coneguda com a Carta Internacional de les Assegurances de Vehicles a Motor, és un document de segur subscrit per totes les assegurances d’un país determinat que acredita que un conductor està assegurat en un país estranger adherit a aquest sistema específic.
L’àmbit d’actuació de la carta verda està reconegut per 45 països a tot el món i s’estén bàsicament per tota Europa juntament amb alguns altres països com Rússia, Iran, Israel, el Marroc i Tunísia.
Tenir la carta verda implicarà que, encara que estigui a l’estranger, l’abast del segur s’estendrà també.
No és necessari tenir la carta verda físicament per viatjar dins de la Unió Europea ja que cada pòlissa d’assegurança d’automòbil emesa en un estat membre de la UE garanteix la cobertura mínima de segur requerida per la llei de l’altre estat membre. Tampoc és necessària per viatjar a Andorra, Noruega, Islàndia, Suïssa i Liechtenstein.
Sí serà necessari portar-la físicament per viatjar a països fora de la UE pel que abans d’iniciar un viatge és convenient que la teva companyia d’assegurances te l’emeti.
En cas d’accident de trànsit en un país estranger és important actuar com si hagués ocorregut a Espanya. És recomanable no abandonar el lloc dels fets i si cal cridar a les autoritats de la zona i serveis d’emergència. Cal emplenar el part al moment utilitzant el model de part europeu d’accidents, anotant com a dades mínimes el lloc i data de l’accident, la informació de possibles lesions, danys materials, testimonis i croquis de l’ocorregut, així com la matrícula dels vehicles implicats i la causa del mateix. La declaració ha de signar-se per tots els implicats. Important fer fotografies del moment i donar part al segur al més aviat possible.

Protecció de dades personals i càmeres ocultes en l’àmbit laboral

Recentment el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) va determinar, en el si d’un procediment, que la filmació a empleats amb càmera oculta sense avisar viola la seva intimitat.
El cas versava sobre cinc caixeres d’un supermercat que van ser acomiadades després de ser gravades per una càmera oculta, l’existència de la qual desconeixien, mentre robaven productes i/o es confabulaven amb clients coneguts perquè aquests els sostraguessin.
Amb aquesta Sentència es va arribar a la conclusió que Espanya no havia aconseguit un equilibri just entre els drets en joc que eren, d’una banda, el de privadesa de les demandants recollit en el Conveni Europeu de Drets Humans i, d’altra banda, el dret a la propietat de l’ocupador.
La Sentència recorda la importància de complir amb la Llei de Protecció de Dades personals, que inclou l’obligació d’informar prèvia, explícita, precisa i inequívocament als empleats de l’existència dels enregistraments.
Recordem que la Llei Orgànica de Protecció de Dades Personals té per objecte garantir i protegir, en el que concerneix al tractament de dades personals, les llibertats públiques i els drets fonamentals de les persones físiques, especialment el seu honor i intimitat personal i familiar.
Important recordar que si una persona es veu afectada pot acudir a l’Agència de Protecció de Dades, organisme encarregat de rebre i cursar denúncies d’afectats i que, a més, té la potestat d’iniciar procediments d’ofici davant qualsevol sospita o dubte en l’aplicació de la llei de protecció de dades.

La responsabilitat penal dels menors

La responsabilitat penal dels menors està regulada en la Llei Orgànica 5/2000, de 12 de gener, reguladora de la responsabilitat penal dels menors i s’aplica a les persones majors de catorze anys i menors de divuit que cometin fets tipificats com a delictes segons el Codi Penal.
Aquesta llei va introduir dues novetats molt importants i demandades pels ciutadans.
D’una banda, va contemplar per primera vegada la responsabilitat civil de l’infractor, amb l’objectiu d’intentar reparar el dany causat a la víctima i que aquesta no quedés desemparada. D’aquí neix la possibilitat que als pares del menor se’ls atribueixi la responsabilitat civil solidària respecte al dany que els seus fills causin.
D’altra banda, va introduir un règim específic per a majors de 14 anys i menors de 18, segons el qual es pot exigir responsabilitat per cometre fets tipificats com a delictes pel Codi penal, buscant la seva reinserció i adaptant-ho a l’edat, de manera que la llei no imposa “penes”, sinó “mesures” orientades a la reeducació.
Dins de les mesures més habituals trobem l’internament en diferents tipus de règims (tancat, semiobert, obert), centres de dia, permanència de caps de setmana, llibertat vigilada, entre altres.
Al2006, arran de casos tan esgarrifants com el de Sandra Palo, es va realitzar una modificació mitjançant la Llei Orgànica 8/2006, de 4 de desembre, que contempla la possibilitat d’allargar el temps d’internament als centres fins a cinc anys amb un màxim més de 3 anys de llibertat vigilada i la possibilitat que el delinqüent continuï complint la mesura fins i tot havent aconseguit la majoria d’edat.

El delicte de fals testimoni

El Codi Penal castiga aquelles conductes consistents a atestar faltant a la veritat en el si d’una causa judicial i perquè hi hagi comissió del delicte el fet de faltar a la veritat ha d’afectar substancialment a la resolució del procés, no tenint efectes el fet de faltar a la veritat quan la mentida sigui intranscendent.
La pena per cometre fals testimoni pot anar dels sis mesos a dos anys de presó i la multa de tres a sis mesos. I en el cas que el fals testimoni es doni en una causa criminal i es cometi per perjudicar el reu, la pena podria anar d’un a tres anys de presó o la multa de sis a dotze mesos.
Pot donar-se el cas que el testimoni falti a la veritat davant el temor de represàlies i aquesta situació està prevista en la Llei Orgànica 19/1994 de Protecció a testimonis i perits en causes criminals. En la Llei s’estableix que no hi haurà delicte si es falta a la veritat davant un perill greu per a la persona, el seu cònjuge o persona a qui es trobi lligat per anàloga relació d’afectivitat o els seus ascendents, descendents o germans.
El fals testimoni de perits i intèrprets es castiga amb penes majors i porten aparellat, a part, la inhabilitació especial per a la seva professió o ofici, ocupació o càrrec públic, per temps de sis a dotze anys. En cas de no faltar substancialment a la veritat, però sí alterar-la amb reticències, inexactituds o silenciant fets o dades rellevants que conegui, la pena és alguna cosa inferior, però així i tot es castiga la conducta amb penes de multa de sis a dotze mesos, més la inhabilitació de sis mesos a tres anys.
El ben jurídic protegit que es persegueix establint aquest tipus penal és el bon funcionament de l’Administració de Justícia, garantint que el procediment sigui el més just possible.